La tecnologia també és cosa de nenes

És veritat que hi ha casos diferents del meu i també és veritat que moltes vegades em pregunto per què soc l’única noia del grup de treball i fins i tot del departament. Suposo que és una cosa que, encara que m’inquieta i fins a cert punt no arribo a entendre, totes ens hi hem anat acostumant amb els anys.

A la universitat, la situació era molt similar, vaig estudiar a Valladolid enginyeria de telecomunicacions, una carrera que sempre ha estat predominantment masculina, i, malgrat això, aquest fet no va significar mai una desigualtat entre companys, ni en resultats obtinguts ni en oportunitats laborals a què optar.

En el dia d’avui aquesta desigualtat es veu reflectida en la diferència entre el nombre d’homes i dones a les empreses dedicades a solucions tecnològiques; segons la meva opinió, totes les que en som partícips tenim en part el deure de provocar un canvi en la mentalitat de la societat per reduir al màxim aquesta diferència.

Per això, quan GMV em va proposar de participar en el programa STEM Talent Girl de la Junta de Castella i Lleó, em va semblar una idea genial i vaig acceptar-ho sense dubtar.

En aquest programa ens donen l’oportunitat de ser un model a seguir i un suport per a les nenes que vulguin interessar-se per aquestes àrees. Hi participen des de noies que van a l’institut fins a noies que ja són a la universitat i depenent dels seus interessos mantenen el contacte amb diferents mentores. A més, algunes dones que són referents en el món STEM de Castella i Lleó organitzen una xerrada mensual en la qual expliquen tant la seva trajectòria professional com què les ha empès a arribar on són.

Em sembla un gran avenç que cada vegada hi hagi més associacions, tant a les universitats com als organismes públics, que intenten despertar l’interès de les noies, principalment convidant-les a participar a través de tallers o simplement explicant-los, per exemple, a quin tipus de feines es pot dedicar un enginyer de telecomunicacions, una cosa que per a elles i fins i tot per a mi, quan vaig començar a estudiar-ho, era un món desconegut.

Ser un suport o un referent per a algunes nenes és una meta que ja he aconseguit complir abans. Durant alguns anys vaig ser entrenadora de bàsquet d’un equip de nens i nenes i, com ja és ben conegut, el món de l’esport està fins i tot més masculinitzat que el de la ciència i la tecnologia, per la qual cosa no s'hi apuntaven gaires nenes.

Un dels meus èxits més grans durant aquella etapa va ser aconseguir que després d’un any dur amb un equip mixt en el qual els comentaris que més se sentien eren “les noies no tenim facilitat per al bàsquet” o “jo, amb noies, no vull jugar-hi”, aquelles mateixes noies se sentissin prou valorades, capaces i iguals als seus companys.

Segons ho escric, sembla una obvietat que aquelles nenes de deu anys estaven igual de capacitades que els nens de la seva mateixa edat, però us asseguro que era qüestió de confiança en si mateixes i que, després d’aquell any, el nombre de nenes del mateix curs que es va apuntar a l’equip va ser de més del doble.

Un altre factor que fa que sigui impossible dubtar de les capacitats que tenen les dones per dedicar-se a les àrees STEM és la quantitat de grans professionals que m’he anat trobant pel camí, des d’aquella professora de química que va marcar els meus anys d’institut, fins a les meves actuals companyes de feina, que des del meu punt de vista són capaces de rendir al màxim sense que una tasca tan important com la de ser mare impliqui un factor diferencial en la seva carrera professional.

Com a reflexió crec que aquest esforç, d'aquí a uns quants anys, ens farà mirar enrere i veure que hem aconseguit allunyar-nos dels estereotips, augmentar la visibilitat de la tecnologia i les telecomunicacions i demostrar que són àrees que tenen un gran impacte social.

Continuem lluitant per això!

Autora: Mónica Ruiz