La tecnologia que impulsa UPM Racing: de l’aula a l’asfalt

Encara recordo el dia que vaig entrar per primer cop al taller d’UPM Racing, ara fa dos anys. La meva única experiència en el món de l’enginyeria eren les equacions i els teoremes que veiem a classe, que poques vegades podem aplicar al món real, però en entrar-hi et trobes un món molt diferent de com el descriuen els llibres, i és que el món real dista molt de l’ideal que es veu a classe. Les peces que es fan a l’ordinador s’han de fabricar i encaixar entre si i, com se sol dir, el CAD ho aguanta tot, però la realitat és molt diferent. És l’art de fer que les coses funcionin de veritat, sota pressió i quan res surt a la primera.

Avui, després d’una competició i com a responsable de la Divisió de Xassís, veig les coses molt diferents. La Formula Student és més que «una competició internacional de disseny», per a nosaltres és un estil de vida. És el desafiament de construir un monoplaça des de zero per mesurar-nos de tu a tu amb universitats de tot el món, sí, però és molt més que això: hem d’aprendre a gestionar pressupostos, terminis, personal i altres recursos, de manera que és molt similar a una petita empresa. Quan hi entres només et centres en la part tècnica: que si la fibra de carboni, que si la potència del motor… però aviat aprens que un cotxe guanyador necessita molt més que bons càlculs.

Molt més que córrer contra el crono

Es podria pensar que una competició de monoplaces es resol amb proves «dinàmiques» en què els cotxes es mesuren entre si a la pista, i en part és així, però en aquest cas és només la meitat de la competició.

L’altra meitat és única al món de l’automobilisme, i és que hem de presentar i justificar les decisions que prenem durant la temporada: per què els alerons són així, per què la bateria té aquestes cel·les, per què hem triat aquesta seqüència de laminatge… i l’hi hem d’explicar a jutges que es dediquen a aquest tema concret des de fa diverses dècades.

Aquí no val el «perquè sí». Has de demostrar amb dades i simulacions per què el teu disseny és el millor. Ens hem d’enfrontar a un moment de creixement personal i professional, ja que no serveix només tenir les millors dades, sinó que s’han d’exposar de manera clara, concisa i convincent.

Tampoc serveix dir que això és així perquè estava així quan vaig arribar; cal investigar per què es fa d’una manera i una altra i justificar idees que no són nostres, i això és difícil per a un enginyer.

D’aprenent a «apagafocs»: el repte de gestionar

Si el primer any és dur per tot el que aprens, el segon et canvia la mentalitat per complet. Passes de viure en tasques tècniques i estar «en el fang», a tenir responsabilitats i ser el gestor d’un grup de persones. Quan assumeixes el rol de responsable de divisió, t’adones que l’enginyeria és també gestió de persones, pressupostos i molta, molta planificació.

Aquí és on desenvolupem aquestes habilitats que anomenen soft skills, però es podria anomenar «aprendre a sobreviure». Comences gestionant peces i acabes gestionant crisis, ja que, d’un dia per l’altre, tot el que has planificat pot saltar per l’aire. De sobte, el teu treball no és només assegurar que el xassís sigui rígid: és quadrar un diagrama de Gantt que sembla impossible de complir, és gestionar cada euro del pressupost per treure-li la màxima rendibilitat i, sobretot, és saber prendre decisions quan no tens tota la informació i el temps corre en contra teva.

Però també té una cosa molt bonica: et toca cuidar dels nous membres de l’equip. Ensenyar i motivar els nous és potser la tasca més difícil i gratificant. És així com vaig aprendre que el més important a qualsevol empresa no és la seva tecnologia, sinó la gent que la desenvolupa, la manté i l’evoluciona.