De nen, jo volia ser científic.

Ni tan sols sabia que es deia així, però les meves joguines eren el TENTE (un joc de construccions tipus Lego d’origen català) i el Quimicefa (un petit laboratori de química que es continua comercialitzant, encara que en els 80 els reactius que portava eren més... divertits). Llegia ciència-ficció i enciclopèdies com la Bruguera de ciències naturals (sí, llegia enciclopèdies... tu no?).

Quan es va emetre Cosmos a Espanya ja no volia ser qualsevol científic sinó el mateix Carl Sagan. Jacques Cousteau (El món submarí de Jacques Cousteau) i Félix Rodriguez de la Fuente (L’home i la terra) van completar els meus ídols de joventut, incloent l’espai exterior, els oceans i la resta de la biosfera...

Vaig acabar estudiant ciències químiques, però em vaig adonar que les cuinetes no eren el meu fort i vaig triar l’especialitat de química-física, més teòrica, i eventualment en vaig fer una tesi combinant dues de les meves passions, la ciència i la programació, fent simulació per ordinador (experiments in silico) de dissolucions de polielectròlits com l’ADN.

Després del doctorat ja tenia feta la maleta per anar-me’n de postdoc (com dicta el camí tradicional d’una carrera científica) quan va sorgir un fet inesperat: un GMVita amic del director del departament on investigava li va preguntar si coneixia algú espavilat, amb profunds coneixements de programació cientificotècnica i que dominés l’anglès per treballar al centre de control del telescopi espacial infraroig ISO, una missió de l’ESA. Així que m’hi vaig presentar, em van agafar i vaig començar a treballar a GMV, que era l’adjudicatària del projecte.

La feina que faig a GMV és creativa i interessant, molt gratificant, i em permet estendre ponts amb activitats científiques (des d’aquell el meu primer projecte amb un telescopi espacial fins ara, 27 anys més tard, quan estic embolicat amb un estudi sobre distribució quàntica de claus criptogràfiques des de satèl·lit). Però la ciència em picava, volia més, així que vaig pensar en la divulgació, una activitat que sempre m’ha fascinat i que he consumit des que era nen com us explicava.

Malauradament, no disposava del temps que requeriria mantenir un blog com m’agradaria, i encara que publico ocasionalment en el de la xarxa de divulgació Naukas, em vaig decantar pel microblogging a Twitter. Així, ja fa 10 anys vaig crear Apuntes de ciencia, un espai des d’on divulgar la ciència per a tots els públics, una píndola cada vegada, en què barrejo notícies relacionades amb la ciència, interpreto comportaments animals sorprenents, deixo anar missatges de conservació de la biodiversitat, explico efectes físics cridaners o responc qualsevol pregunta relacionada amb la ciència (sovint amb l’ajuda d’altres científics i divulgadors); us convido a indagar les etiquetes #FotoCiencia, #VideoCiencia i #PreguntaCiencia.

La visibilitat que m’ha donat Apuntes de ciencia m’ha obert les portes de la divulgoesfera, i he participat en podcasts (algun patrocinat per GMV), programes de ràdio, esdeveniments de divulgació en línia...

I encara que m’encanta quan algú m’explica que comparteix els meus tuits amb el seu fill i els comenten, o quan un profe em diu que utilitzarà el meu material a classe, o fins i tot quan projecten alguna de les meves xerrades als esbarjos, el que més em motiva, sens dubte, és el directe, interactuar amb l’audiència, comunicar amb gestos, veu i humor. Grans esdeveniments, com ara Naukas Bilbao (on he presentat una i dues vegades), són extraordinaris, però divulgar mirant als ulls que poblen les sales petites no té preu.

En aquesta línia, un grup de cienciòfils que vivim a Tres Cantos vam muntar Ciencia con Tres enCantos, una associació per a la divulgació de la ciència des de la qual fem xerrades mensuals en un bar, sovint impartides per divulgadors convidats de primer nivell. La gent ve un dijous a la tarda i fa una cervesa mentre li expliquen coses de ciència en un to accessible, amè... amb rigor, però sense rigor mortis.

Però és indubtable que la nostra societat necessita la promoció de les vocacions STEM entre els joves, amb particular atenció a les nenes, i aprofito qualsevol fira de ciències, qualsevol celebració del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència o qualsevol altre motiu per agafar el meu model del Sistema Solar fet amb boles i pilotes de diferents esports (una mica més petit que el que hem muntat a Ciudad Rodrigo, també amb el patrocini de GMV) o els meus trastos de matemàtica recreativa i plantar-me a les escoles i instituts.

La ingenuïtat, la desimboltura, la curiositat incontinguda, la naturalitat i la despreocupació de nens i joves són estimulants i encoratjadores. Per a mi no hi ha res com una reflexió que sorgeix d’un noi durant una de les meves xerrades.

Ja fa un temps vaig fer-ne una sobre l’espai en una escola a nens de 9 i 10 anys. Després d’haver-los introduït el mètode científic i quan explicava la translació de la Terra, una nena va aixecar la mà i va dir que feia molt temps creien que el Sol i la resta dels planetes... giraven al voltant de la Terra! Després de confirmar que això havia estat així, li vaig preguntar què pensava ella sobre aquelles persones: “Estaven equivocades?” la vaig desafiar.

M’esperava una resposta contundent del tipus “Clar que estaven equivocades!” que em donaria peu a explicar-los que les veritats absolutes no existeixen en ciència, que models i teories evolucionen amb cada nova evidència... Però no va ser així. La nena es va endur la mà a la barbeta i en tot just un parell de segons va respondre: “Crec que ells pensaven que tenien raó.”

«Ells pensaven que tenien raó.»

Una nena de 10 anys ha entès l’essència de la ciència i és capaç d’expressar-la sense titubejos en cinc paraules 😊. Aquella nit vaig dormir feliç. I uns dies després, la classe em feia arribar aquesta targeta d’agraïment. Vaig morir d’amor.

La ciència, la cultura científica, és un pilar de la nostra societat tecnològica, i la divulgació constitueix una eina fonamental per apropar els conceptes científics i la bellesa del món natural als ciutadans.

Les xarxes socials permeten divulgar de manera accessible a una gran audiència, però el directe a petita escala, donar i rebre, atendre aquell dubte concret, aporta una dimensió molt valuosa a la disseminació del coneixement científic. I portar la divulgació a les aules és una faceta més que suma i complementa el contingut acadèmic de les assignatures.

Divulgant, que alguna cosa queda.

Autor: Juan Carlos Gil