Londres, 1990. Cada matí, de camí a l’estació de metro de Green Park, una imatge entretenia la meva passejada. Per les cortinetes d’una casa victoriana descobria la figura d’una dona de mitjana edat escrivint al seu ordinador. Me la imaginava explicant històries, com volia fer-ho jo, algun dia, des de casa meva.  Tot just havia acabat la carrera, i, com tants joves, vaig marxar a Anglaterra per posar en pràctica l’anglès que vaig estudiar, però que no parlava ni aconseguia entendre.     

Gairebé un any més tard, m’acomiadava d’una ciutat inoblidable per començar la meva carrera professional en el meu idioma, i al meu país. En aquell moment, ho tenia tot per fer i per aprendre. La joventut i una salut intacta em permetien respondre a la demanda diària de cada tancament d’edició, afrontar jornades maratonianes amb viatges incessants, i fins i tot pujar de dues en dues les interminables escales que comunicaven Torre Picasso amb Moda Shopping per recollir la moto de tornada a casa. Van ser molts anys de treball per compte d’altri, quinze en total, en els quals encara no havia sentit parlar de brots inflamatoris, de medicaments de síntesi biològica i, ni de bon tros, del gen HLA-B27 positiu implicat en la malaltia autoimmune que pateixo.

Com tampoc no havia sentit parlar d’Enron, l’empresa que quan va fer fallida el 2002 va revolucionar, entre altres coses, l’statu quo de Deloitte, on treballava aleshores. Amb el seu president, un any abans, havia presenciat incrèdula a la TV l’insòlit impacte contra les Torres Bessones, primer l'una, després l’altra. Tots dos esfondraments van marcar la nostra història, tal com la caiguda d’Enron va marcar la de les Big Five, que es van quedar en quatre. Així mateix, ens van recordar com pot resultar de fràgil i efímer el gratacel més colossal, una de les empreses nord-americanes més grans... o la vida mateixa. Aquests fets imprevisibles, després d’anys de treball sota l’empara i la tutela d’empreses i professionals, em van impulsar a perseguir el meu anhel d’explicar històries pel meu compte.

Més històries

El desembarcament a Espanya de la principal empresa tecnològica mexicana, la consolidació de l’única associació de directius TIC de l’Administració, el primer congrés europeu de discapacitat que es va fer a Madrid... van ser algunes de les històries que vaig fer meves com a treballadora autònoma. Aquella condició em va permetre, durant uns altres quinze anys, conciliar la feina amb una malaltia autoimmune que va aflorar al cap de pocs mesos de pagar la meva primera quota de la Seguretat Social, que minvava les meves capacitats físiques, i que calia encaixar. Per això, quan en la Jornada de Sensibilització en Matèria de Diversitat de GMV, l’atleta Eduardo Carrera va compartir el que va implicar per a ell acceptar la seva nova realitat, no vaig poder entendre'l millor. Assumir que el teu cos no pot anar al ritme de la teva revolucionada ment requereix un ensinistrament, en el meu cas, autodidacte, que, catorze anys després del diagnòstic, continua implicant un repte diari. La meva nova realitat, com la de més persones de les que us pugueu imaginar, requereix adaptar la feina a les capacitats que cada dia permet un cos les pròpies defenses del qual intenten agredir-lo de manera incessant. 

Als meus 48 anys i amb un 44% de discapacitat, no imaginava cap altra manera de conciliar la meva “autoimmune” amb la feina que no fos com a autònoma. GMV i jo amb prou feines ens coneixíem.  Durant un parell d’anys col·laborant-hi vaig descobrir un grup de ments vibrants, fruit d’una llavor innovadora i emprenedora que, en 36 anys, s’ha convertit en un grup humà espectacular nodrit per la diversitat, la humanitat i el talent provinents de la igualtat d’oportunitats que ofereix.    

Avui ja no viatjo amb moto, ni he de salvar piràmides d’escales per arribar a la feina. La meva empresa posa mesures per ser accessible, diversa, inclusiva. Podria aprofundir en l’Aliança #CEOPorLaDiversidad de la qual forma part GMV, com de la seva estratègia d’inclusió i igualtat d’oportunitats, de les seves xarxes de col·laboració (Fundació ONCE, Fundació Adecco, Mujeres por África...) o que més d’un 24% de la plantilla som dones, en un sector, fins ara, predominantment masculí. Però he preferit explicar la meva història, al final, una història que ja forma part de l’empresa amb la qual avui, cinc anys després de conèixer-nos, escric gràcies a una flexibilitat que s’adapta a les meves circumstàncies. 

                                                                                                   Autora: Maole Cerezo