Tenir cura de la Terra també és entendre-la: lliçons d'un hivern de borrasques

Els mesos de gener i febrer, hem anat encadenant noms: Kristin (amb impacte des del 27–28 de gener de 2026), Leonardo (a partir del 2 de febrer) i Marta (amb la fase més intensa cap al 5–6 de febrer), entre d'altres. Gairebé sense descans. Ha estat aquella sensació de mirar la comunicació meteorològica i pensar: «Un altre cop?». Rius al límit, embassaments que han de desembassar de manera preventiva, carreteres tallades, municipis pendents del nivell de la llera gairebé hora a hora. Espanya i Portugal sota un mateix tren de tempestes que semblava que no acabava. La borrasca Kristin va ser probablement la que va marcar el punt d’inflexió. Es va intensificar amb rapidesa a l’Atlàntic i va entrar per Portugal amb una força poc habitual, deixant vents molt intensos i pluges persistents que després es van desplaçar cap a l’oest i el sud d’Espanya. Els danys en infraestructures, talls elèctrics i afeccions a les zones costaneres i fluvials van ser considerables. I quan encara se n’estaven avaluant els efectes, van arribar Leonardo i després Marta, que van afegir més precipitació sobre sòls ja saturats. Aquí és on la situació es torna delicada: no és només la intensitat puntual, és l’acumulació durant setmanes.

Amb el pas de les setmanes, i ja ben entrada la primavera, aquest episodi deixa una lectura més àmplia: no ens trobem davant fets aïllats, sinó davant dinàmiques que obliguen a mirar el comportament atmosfèric i els seus impactes amb més perspectiva.

En situacions així, s'entén millor per a què serveixen —de debò— els sistemes europeus de predicció i observació. No són conceptes tècnics llunyans; són eines que influeixen directament en decisions operatives.

L’ECMWF, el European Centre for Medium-Range Weather Forecasts, és l’organisme intergovernamental responsable d’alguns dels models meteorològics més avançats del món. Amb seu a Europa, integra milions d’observacions —entre les quals, una enorme quantitat de dades satel·litàries— per generar prediccions a diversos dies vista, i fins i tot tendències estacionals. En aquest episodi, els seus models ja mostraven amb antelació un patró atmosfèric favorable a l’entrada successiva de borrasques atlàntiques cap a la península Ibèrica. Aquesta informació és la base sobre la qual treballen agències meteorològiques nacionals, gestors hidràulics i autoritats de protecció civil.

 Després tenim Copernicus, el programa europeu d’observació de la Terra. De vegades l’esmentem com si fos només una etiqueta institucional, però en aquests episodis esdevé una cosa força concreta. Els satèl·lits Sentinel, per exemple, permeten observar la superfície fins i tot amb nuvolositat densa —gràcies al radar de Sentinel-1— i això resulta essencial quan es tracta de cartografiar inundacions en plena tempesta.

 Dins de Copernicus, el servei de gestió d’emergències —Copernicus Emergency Management Service (CEMS)— activa la cartografia ràpida quan un estat membre ho sol·licita. En el cas d’aquest tren de borrasques, es va activar l’operació EMSR861, centrada en àrees afectades per inundacions en diferents regions d’Espanya i Portugal durant els primers dies de febrer del 2026, després de l’impacte encadenat de Kristin i els sistemes posteriors.

 L’activació va cobrir zones amb desbordaments fluvials i acumulacions considerables d’aigua, com ara àrees del centre i oest peninsular on l’increment del cabal va ser especialment acusat. El període analitzat es va concentrar en els dies immediatament posteriors als episodis de pluja més intensa, quan el risc d’inundació i de danys era més elevat. A partir d’imatges satel·litàries adquirides aquells dies crítics, es van generar mapes de delimitació de la làmina d’aigua, estimació preliminar d’impactes i localització d’infraestructures potencialment afectades.

 Són productes que es lliuren en qüestió d’hores o pocs dies. No substitueixen l’avaluació sobre el terreny, però ajuden a ordenar prioritats quan la situació és canviant i la informació fragmentada.

 I més enllà de la cartografia d’emergència, tenim l’alerta primerenca. L’EFAS, European Flood Awareness System (Sistema Europeu d’Alerta d’Inundacions), també integrat a Copernicus, combina predicció meteorològica, models hidrològics i dades observades per anticipar crescudes fluvials amb diversos dies d’antelació. No és infal·lible —cap sistema ho és— però aporta un senyal primerenc que permet preparar recursos i activar protocols abans que l’aigua arribi al punt màxim.

 Potser el més significatiu d’aquest hivern no és una borrasca concreta, sinó la seqüència. Deu sistemes en poques setmanes. Precipitacions acumulades que en algunes zones baten registres recents. La sensació que aquests patrons poden repetir-se. En aquest context, la infraestructura europea d’observació —models meteorològics, satèl·lits i serveis operatius— deixa de ser una cosa abstracta i es converteix en una eina quotidiana de gestió del risc.

El Dia de la Mare Terra, que se celebra el 22 d’abril, aquest tipus d’episodis reforça una idea clau: entendre millor el nostre entorn no és només una qüestió científica, sinó també una necessitat pràctica. L’observació de la Terra, fonamentada en tecnologia i cooperació internacional, és una de les eines més valuoses per anticipar, respondre i adaptar-se a fenòmens cada cop més complexos.

 Mirar des de l’espai no evita la tempesta. Però ajuda a entendre-la mentre passa i a mesurar amb certa objectivitat el que ha passat després. I quan toca reconstruir, planificar o ajustar infraestructures, aquesta informació pesa. Molt més del que de vegades sembla.

Autor: Antonio Tabasco