Space Traffic Management: Qui cedeix el pas a l’espai?

El nombre de satèl·lits en òrbita està creixent ràpidament i, amb això, el risc de col·lisions entre operadors que no sempre comparteixen normes o procediments comuns. Aquest article explora per què la gestió del trànsit espacial serà clau per garantir un ús segur i sostenible de l’espai les pròximes dècades.

Dilluns al matí. Baixes al garatge per anar a l’oficina. A la rampa et trobes amb un dels teus veïns. No hi ha problema, heu acordat que sigui ell qui cedeixi el pas. En sortir del garatge et creues amb un cotxe d’una altra comunitat amb la qual també hi ha un acord similar.

Una mica més endavant, la situació canvia. Un cotxe desconegut circula de cara pel teu mateix carril. No us coneixeu, no hi ha cap acord i tampoc hi ha una autoritat de trànsit que us digui qui s’ha d’apartar. Tots dos us atureu, baixeu la finestreta i us poseu d’acord sobre qui maniobra.

Ara imagina el mateix sense la possibilitat d’aturar el cotxe. Mentre decidiu què fer, tots dos seguiu avançant. I, a més, ho feu amb els ulls embenats, guiats únicament per les indicacions d’uns controladors de trànsit que coneixen els moviments actuals i futurs dels altres vehicles.

Una cosa semblant passa avui a l’espai. Milers de satèl·lits orbiten al voltant de la Terra sense unes regles clares i acceptades internacionalment que permetin coordinar el trànsit espacial de manera eficient i sense ambigüitats. Aquest desafiament és precisament el que intenta resoldre l’anomenat Space Traffic Management (STM), és a dir, la gestió del trànsit espacial.

A més, els satèl·lits operacionals comparteixen espai amb una enorme quantitat de deixalles orbitals: antics satèl·lits fora de servei, restes de llançaments i fragments generats per explosions o col·lisions. En total, més de 16.000 tones d’objectes artificials orbiten actualment al voltant de la Terra.

Els ulls del trànsit espacial

Perquè aquesta coordinació sigui possible, els operadors de satèl·lits necessiten conèixer quins objectes els envolten i com evolucionaran les seves trajectòries. Aquesta és precisament la funció dels sistemes de vigilància i seguiment espacial (SST – Space Surveillance and Tracking). A Europa, aquesta tasca recau en el sistema EU SST (European Union Space Surveillance and Tracking), que opera, entre altres capacitats, dos centres de control dedicats a l’alerta de col·lisions, un a Espanya i un altre a França, els quals treballen de manera coordinada per proporcionar serveis a centenars de satèl·lits operacionals arreu del món.

GMV és responsable, sota contracte de l’Agència Espacial Espanyola i amb finançament de l’EU SST, de l’operació i el manteniment del centre espanyol de vigilància i seguiment espacial, el S3TOC (Spanish Space Surveillance and Tracking Operations Centre).

Quan el problema eren les deixalles

Fins fa tot just una dècada, hi havia entre 2.000 i 3.000 satèl·lits operacionals compartint òrbita amb les deixalles espacials. La situació distava de ser ideal, especialment per l’existència de fragments massa petits per ser observats de manera rutinària, però prou grans per destruir un satèl·lit en cas d’impacte.

Gran part de la preocupació se centrava en el conegut efecte Kessler: una reacció en cadena en què cada col·lisió genera nous fragments que, al seu torn, provoquen noves col·lisions.

Tot i que l’efecte Kessler continua sent una amenaça, des del punt de vista de la coordinació del trànsit, la situació era relativament senzilla. La majoria dels riscos procedien d’objectes no maniobrables i les alertes entre satèl·lits capaços de maniobrar eren excepcionals. Tornant al nostre trajecte a l’oficina: si hi ha una roca enmig de la carretera, no es mourà i és clar qui s’ha d’apartar.

L’auge de les constel·lacions

El desplegament de grans constel·lacions per a comunicacions i observació de la Terra ha provocat un creixement exponencial del nombre de satèl·lits, especialment en òrbita baixa. Avui n’hi ha al voltant de 16.000, dels quals més de 12.000 operen en òrbita baixa.

Des de la perspectiva dels qui treballem diàriament en aquest camp, el canvi d’escenari dels darrers anys resulta evident: les alertes entre satèl·lits maniobrables han passat de ser anecdòtiques a convertir-se en un afer quotidià.

De vegades, la situació és senzilla. Els operadors es coneixen, hi ha una comunicació fluïda o fins i tot acords previs sobre qui ha de maniobrar. La coordinació es fa de manera ràpida i eficient.

Però també hi ha casos molt més complexos. Podem trobar-nos amb un satèl·lit d’un operador desconegut, per al qual no hi ha un punt de contacte operatiu o sobre la capacitat de maniobra del qual no hi ha informació disponible. Qui s’ha de moure? Què passa si tots dos maniobren? I si no ho fa cap?

La manca de transparència augmenta la incertesa i la percepció del risc en un entorn que cada vegada té més rellevància econòmica i estratègica.

Les previsions apunten que aquesta tendència continuarà durant la pròxima dècada. Diverses estimacions situen el nombre de satèl·lits en òrbita en diverses desenes de milers durant els anys vinents, mentre que els esforços internacionals per limitar la generació de noves deixalles podrien estabilitzar-ne el creixement.

De la vigilància a la gestió del trànsit

Si això passa, l’escenari predominant deixarà de ser el de satèl·lits evitant deixalles espacials per convertir-se en un escenari en què desenes de milers de satèl·lits hagin de coordinar els seus moviments entre si.

Tot això reforça la necessitat d’avançar cap a un autèntic sistema de gestió del trànsit espacial (STM): un conjunt de normes, procediments i mecanismes de coordinació que permetin operar de manera segura i sostenible en un entorn cada cop més congestionat.

Tornem al conductor de la nostra història. En una carretera congestionada ningú qüestiona la necessitat de senyals, normes i mecanismes de coordinació. Sense això, la mobilitat seria impossible.

La bona notícia és que hi ha una conscienciació internacional creixent sobre la urgència d’abordar aquest problema. Les Nacions Unides, organismes d’estandardització com ISO i diferents iniciatives impulsades per la Unió Europea, com l’EU Space Act, treballen ja en la definició de marcs comuns. Paral·lelament, també s’avança en el pla tècnic mitjançant exercicis de comparació entre diferents proveïdors de serveis, com els realitzats entre l’EU SST i el seu homòleg nord-americà, TraCSS (Traffic Coordination System for Space).

La gestió del trànsit espacial està recorrent el mateix camí que abans han transitat el trànsit de vehicles, vaixells o avions. La diferència és que allà no hi ha una definició de sobirania, els vehicles viatgen a gairebé 28.000 quilòmetres per hora i una decisió equivocada pot generar fragments que romanguin en òrbita durant dècades. Assolir acords internacionals per gestionar el trànsit espacial ja no és una qüestió de futur: és una necessitat per garantir que l’espai continuï sent un entorn segur, sostenible i accessible per a tothom.

Autora: María Antonia Ramos