Hi ha un moment en què les missions espacials deixen de ser projectes i es converteixen en maquinari real esperant en una rampa de llançament. Artemis II acaba de creuar aquesta línia. El coet Space Launch System (SLS) amb la nau Orion va completar el seu trasllat fins a la rampa 39B del Kennedy Space Center el 17 de gener passat, dotze hores de moviment lent per recórrer 6,5 quilòmetres. No és encara el llançament, ni tan sols una data confirmada, però sí el punt en què tot el que s’ha dissenyat durant anys ha de demostrar que funciona.

La missió està programada per enlairar-se amb quatre astronautes, no abans del 8 de febrer de 2026, tot i que aquesta data depèn del wet dress rehearsal que ve ara. És l’assaig que condiciona tota la resta: carregar propel·lents criogènics, executar un compte enrere complet i practicar la retirada del combustible sense tripulació a bord. El compte enrere s’aturarà just abans de l’enlairament simulat. Si aquí falla alguna cosa, el coet pot tornar al Vehicle Assembly Building per a treball addicional, amb l’impacte en el calendari que això implica.

Mentrestant, el treball a la rampa avança en paral·lel. Els equips han connectat línies de purga, han habilitat comunicacions amb el Launch Control Center, han provat el braç d’accés a la tripulació i han connectat el sistema d’evacuació d’emergència. Han encès Orion i diversos elements de l’SLS per verificar la resposta en l’entorn de llançament. Són tasques tècniques, poc vistoses, però crítiques.

Un perfil conservador que no ho és

Reid Wiseman, Victor Glover, Christina Koch i Jeremy Hansen volaran un perfil que sobre el paper sembla senzill: dues òrbites terrestres, impuls translunar, sobrevol de la cara oculta de la Lluna a 7.400 quilòmetres de distància i tornada a casa aprofitant la gravetat. Deu dies de missió. Cap allunatge. Però darrere d’aquesta simplicitat hi ha una complexitat tècnica considerable.

La primera òrbita serà el·líptica, entre 185 i 2.250 quilòmetres d’altitud. Noranta minuts per confirmar que Orion respon. La segona òrbita els portarà fins a 74.000 quilòmetres, unes 23,5 hores volant més alt que ningú en més de cinquanta anys. Durant aquest temps han de verificar que els sistemes de suport vital funcionen en condicions extremes: quan la tripulació fa exercici i el metabolisme es dispara, i quan dormen i el sistema opera en mínims. Les diferències de càrrega metabòlica són significatives i el sistema ha de respondre a totes.

En algun punt d’aquesta segona òrbita, Orion sortirà de l’abast del GPS i dels satèl·lits TDRS. Houston haurà de confiar en la Xarxa de l’Espai Profund per a les comunicacions. És una verificació primerenca, però necessària: si no funciona aquí, no té sentit continuar cap a la Lluna.

Maniobres manuals sense xarxa

Després de separar-se de l’etapa superior, la tripulació prendrà el control manual d’Orion i utilitzarà aquesta etapa gastada com a objectiu per a maniobres de proximitat. Els controladors de Houston monitoraran mentre els astronautes piloten la nau, en proven la resposta i avaluen el maneig. No és un exercici acadèmic. La missió següent, Artemis III, requerirà acoblament amb Starship HLS en òrbita lunar. Sense GPS, sense xarxa de posicionament fiable. Els astronautes necessiten sentir com respon la nau i calibrar el seu criteri contra les càmeres i les finestres. Aquest coneixement no s’obté en simuladors terrestres, i és per això que Artemis I i Artemis II són missions imprescindibles per al desenvolupament de la presència humana estable a la Lluna i més enllà.

Aquestes operacions de trobada en cislunar són d’allò més tècnicament complexes del programa. El futur promet fer-les més fàcils de gestionar. L’ESA està desenvolupant sistemes de navegació específics per a l’entorn lunar, com ara MoonLight, i en paral·lel impulsa LEO-PNT (CELESTE), una constel·lació en òrbita baixa que complementarà Galileo amb millor precisió i robustesa de senyal. GMV participa en el primer i lidera un dels dos consorcis industrials del segon desenvolupant aquesta tecnologia, amb el primer satèl·lit demostrador previst per volar aviat, aquest 2026. Quan aquests sistemes estiguin operatius, les maniobres d’acoblament deixaran de dependre tant del criteri humà sota pressió. Però el 2026 els astronautes d’Artemis II hauran de fer-ho manualment.

Christina Koch serà la primera dona a orbitar la Lluna. Victor Glover, el primer afroamericà. Jeremy Hansen representa el Canadà, col·laborador dels Estats Units a l’espai des de l’època del shuttle. La composició de la tripulació reflecteix l’arquitectura de col·laboració internacional del programa. Europa aporta el mòdul de servei complet —propulsió, energia i suport vital— a través de l’ESA. El Canadà contribueix amb sistemes robòtics avançats. El Japó desenvolupa mòduls habitables i rovers pressuritzats. Artemis distribueix capacitats crítiques entre socis que han de confiar els uns en els altres, perquè cap no pot completar el programa sol.

Contribució de GMV: maquinari, programari i persones

Les missions d’espai profund són tant operacions i programari com maquinari visible. GMV participa en Artemis II des de diversos angles que poques vegades apareixen en cròniques de llançament, però que determinen si una missió funciona sota pressió operacional.

Primer: treball amb DLR en enginyeria de sistemes i subsistemes per al mòdul de servei europeu. Més de 20.000 litres de propel·lent, panells solars que generen electricitat per a dues llars i sistemes de control tèrmic que mantenen components operacionals mentre una cara s’exposa al sol i l’altra roman a l’ombra. Cada requisit compta. Cada interfície importa.

Segon: l’Anomaly Reporting Tool desenvolupada per GMV específicament per a Artemis II. En vols tripulats, quan alguna cosa falla, el temps de resposta es mesura en minuts. Els controladors necessiten entendre què ha fallat, quins sistemes estan afectats i quines opcions tenen, i ho han de comunicar a la tripulació clarament i ràpidament. Una eina ben dissenyada pot marcar la diferència entre un incident gestionable i una emergència crítica.

Tercer: GMV es va encarregar de les Operation Support Tools que farà servir l’equip de control durant tota la missió. Planificació dinàmica, gestió de recursos, coordinació entre segments de vol i monitoratge de marges. Quan Orion estigui a quatre dies de distància i alguna cosa comenci a comportar-se de manera inesperada, aquestes eines seran els ulls i les mans de l’equip que intenti resoldre el problema des de Houston.

Quart: personal de GMV formarà part de l’equip de control a terra en temps real. Ser a la sala quan es prenen decisions crítiques sota pressió, quan les dades no encaixen amb l’esperat, quan un procediment no funciona i cal improvisar dins de marges estrets. Aquesta experiència operacional es tradueix directament en millors dissenys i procediments per a missions posteriors.

Cinquè: l’equip d’entrenament de GMV va viatjar a Houston per entrenar els astronautes en l’ús d’Everywear, l’únic payload de l’ESA que vola en Artemis II. Van ser certificats per donar suport operacional en temps real. Entrenar astronautes requereix entendre no només com funciona el maquinari, sinó com l’utilitzarà algú amb estrès, amb guants, amb múltiples procediments competint per la seva atenció. La certificació per al suport en temps real significa que confien en tu per resoldre problemes quan no hi ha un manual de referència.

El que ve després requereix més

Artemis II és un vol de verificació, no d’exploració directa. El perfil inclou òrbites terrestres, impuls translunar i sobrevol lunar sense allunatge. Aquest esquema permet confirmar que Orion pot sostenir tripulació a l’espai profund, validar sistemes de suport vital i comprovar comunicacions i navegació amb suport de la Xarxa de l’Espai Profund. Tot això abans de fer el salt a Artemis III.

Artemis III necessitarà capacitats diferents. Informació precisa sobre on pot aterrar de manera segura al pol sud lunar. No imatges orbitals de baixa resolució: caracterització geotècnica de la regolita, models d’il·luminació a escala mètrica, mapes de recursos hídrics en cràters permanentment a l’ombra. Rovers de prospecció. Sistemes ISRU que extreguin aigua del sòl lunar i la converteixin en propel·lent. Plantes d’energia que funcionin durant les llargues nits polars. Cada element requerirà operacions complexes, coordinació entre sistemes autònoms i tripulats i gestió de recursos in situ en condicions extremes.

Gateway, l’estació en òrbita lunar prevista per a missions posteriors, es beneficiarà del que s’ha après en aquest vol. Però també estableix precedents de col·laboració internacional crítics per a bases lunars permanents, missions a Mart, infraestructura en cislunar. Els Acords d’Artemis disposen ja de més de cinquanta països signants. Això passa perquè hi ha demostracions tangibles que la col·laboració funciona, que les interfícies estan clares, que els compromisos es compleixen.

Les eines i l’experiència que es desenvolupen ara per a Artemis II són la base sobre la qual es construiran capacitats més ambicioses. L’Artemis no és l’Apollo. No es tracta d’arribar, plantar una bandera i tornar. Es tracta d’establir presència sostenible.

La prova decisiva

El wet dress rehearsal determinarà si tot el que s’ha après a Artemis I —les fuites d’hidrogen, els problemes de càrrega criogènica, les revisions de procediment— s’ha traduït en un sistema llest per portar tripulació. La finestra de llançament s’obre el 6 de febrer, però aquesta data depèn que la prova confirmi l’esperat. També depèn de condicionants externs: la posició de la Lluna per a la trajectòria prevista i els requisits de seguretat que obliguen a una reentrada d’Orion dins de marges molt concrets per protegir l’escut tèrmic.

La cautela no és gratuïta. Artemis II és la primera missió tripulada del programa i arriba després d’un desenvolupament llarg, marcat per revisions tècniques i canvis de calendari. Aquest tram serveix per comprovar que les correccions funcionen de manera consistent en un vehicle destinat a portar persones a bord.

Amb l’últim Apollo, el 17, el 1972, fa 54 anys que cap humà ha sortit d’òrbita baixa terrestre. Artemis II canviarà això, encara que no inclogui allunatge. Demostrarà que sabem tornar a l’espai profund, que podem fer-ho de manera sostenible i que aquesta vegada la intenció és quedar-s’hi.

Autora: Cristina Luna