La primera vegada que em vaig posar un vestit d’astronauta va ser a començaments de la tardor de 2020, quan el planeta Terra bategava al ritme de l’epidèmia de la covid-19. Aleshores, estudiava a l’Institut Politècnic de Ciències Avançades (IPSA), a l’escola d’enginyers aeronàutics i espacials, a Ivry-sur-Seine (França). També formava part del grup de recerca  EuroMoonMars, l’objectiu del qual és preparar una arribada humana a la Lluna o a Mart. Per a això, es fan períodes de simulació en un centre de preparació ubicat a Polònia.

Tot i que els confinaments van condicionar la meva vida estudiantil, em vaig disposar a tancar-me de nou, aquesta vegada amb més companys estudiants. Formàvem l’equip en Théo, en Mickael, en Kristian i jo. La metgessa a bord era la canadenca Amanda i la nostra capitana era la Roxana, la veterana de l’equip. Vam obrir la robusta porta de metall de la nostra base. Les parets estaven cobertes d’aïllant d’alumini i hi havia alguns cartells repartits per diferents zones, restes de missions anteriors. La sala més important era el laboratori: hi havia diversos llocs perquè cadascú de nosaltres pogués seguir les seves recerques. Disposàvem de material d’estudis biològics, microscopis, una impressora 3D, etc.

Un passadís portava al racó que seria el meu espai de treball: un indispensable sistema d’aquaponia ens permetia alimentar-nos i ser autosuficients. Més enllà, hi havia un petit gimnàs amb una cinta de córrer, una màquina de rem i una bicicleta. A més, teníem un bany, lavabos (l’únic lloc amb intimitat), un espai comú amb una cuina portàtil i, finalment, la zona de dormir, amb lliteres. En total, disposàvem d’uns 40 metres quadrats. No em van agafar per sorpresa, em sabia de memòria els plànols de la base molt abans d’entrar-hi.

Control de les nostres dades fisiològiques

Tothom tenia una missió pròpia i, a més, missions col·lectives. La principal era el control del nostre estat de salut. Cada dues hores, havíem de controlar les nostres dades fisiològiques: prendre’ns la tensió i la temperatura i pesar-nos. Els meus primers moments a Mart van ser frustrants: no s’acceptava cafeïna a bord. La jornada de treball començava sense un exprés.

Les hores passaven estudiant. El centre de control terrestre ens enviava de manera regular una llista individual de tasques que havíem de fer. L’horari preveia una càrrega diària de 12 hores de treball, a més d’una hora d’esport i el control de dades fisiològiques. També ens havíem d’alimentar; la nostra dieta la marcava una intel·ligència artificial. El primer àpat del geni digital va ser una amanida verda, pebrot cru i pa negre. Un menú bastant millorable.

Però tant era, treballàvem animats per l’oportunitat que brinda aquesta missió. El problema era el temps que trigàvem a comunicar-nos amb la Terra, malgrat que els nostres horaris estaven molt ajustats. Es tardava 15 minuts en enviar un missatge de Mart a la Terra i, per tant, almenys 30 per rebre una resposta. És molt temps i, sovint, estàvem aïllats. Vam intentar ser com més precisos millor amb les preguntes per poder executar experiments que han requerit diversos mesos de preparació. Però mai no arribaven a temps i ens passàvem les tardes, de vegades fins i tot les nits, intentant recuperar el temps perdut per la lentitud de les comunicacions.

La vida a l’exterior es va interposar sobtadament a la nostra missió: l’epidèmia de la covid-19 es va estendre i el Canadà es preparava per tancar les seves fronteres. Per tant, va caldre treure’n l’Amanda urgentment. Els guionistes de la missió es van inventar una aturada cardíaca i vam rebre l’ordre d’evacuar el cos per l’escotilla extravehicular. L’equip estava commocionat, però l’organització gairebé militar del nostre horari em va forçar a avançar. Vam tornar a les nostres feines. Els experiments de l’Amanda es van repartir entre la resta de la tripulació.

Una sirena em desperta

No em faltaven tasques, els dies eren complets i les meves nits eren complicades. No aconseguia dormir. Sense llum del dia, el meu cicle de son es va alterar. Un sistema de llum artificial recreava el cicle del sol durant un dia terrestre. Funcionava de 8.00 hores a 22.00 hores i després s’apagava. Però jo em despertava enmig dels cicles, estava cansada als matins i la llum em provocava mal de cap. Estava esgotada... com la resta de la tripulació.

Una nit en què vaig aconseguir adormir uns minuts, em va despertar una sirena. Al dormitori, ens vam mirar els uns als altres, atordits, amb el cervell encara amb alentiment. Era una urgència, però quina? El que deia l’ordinador de bord no ens va agradar: «Pèrdua de pressió al mòdul de la sala comuna». Hi havia un forat a casa nostra, el nostre aire respirable s’escapava a l’atmosfera tòxica de Mart. Calia l’ajuda de tothom, ja que la contaminació seria tòxica, fatal. Vam aconseguir aïllar la sala de la resta de l’espai. Després, vam localitzar la fuita, la vam tapar i la vam reparar. Cada dia era una prova, un nou imprevist que s’afegia a les nostres missions de recerca. Contra tot pronòstic, i malgrat els nervis, em trobava bé.

Al matí del setè dia, van trucar a la porta. Es va obrir: un deliciós aire fresc va entrar als meus pulmons. Fora, els vius colors d’un bosc polonès i la dolça calor del sol em van abrigar. He fet un petit pas cap al meu somni més gran: potser, algun dia, entrar a la NASA. Des d’aleshores, m’he convertit en enginyera aeroespacial, especialista en sistemes de control de vehicles espacials. Continuo el meu camí cap a l’espai.

Autors: Emma Forgues-Mayet i Hugo Castaing

*Aquest article es va publicar per primera vegada en l’edició en línia del Le Monde del 23 de juliol de 2023.